Castigats!

Doneu un cop d'ull al perfil d'instagram de la @mireia.rius
Moolt guapo tot!

Dia 76  de confinament – 26 de maig / fase 1

Hola, animetes confinades que ja només penseu en desconfinar-vos. La cosa és, fins i tot, complicada de verbalitzar: estaríem al dia 76 de l’estat excepcional d’alarma provocat per la COVID 19 i hauríem superat la fase 0 (ja té nassos tenir una fase zero) i ara seríem a la fase 1 amb unes ganes boges de passar a la fase 2, però no: Castigats! De cara a la paret! Per rucs!

Quan era petita, feia una malifeta i a sobre em queia un calbot, la mare deia: així sabràs perquè plores! I crec que som en aquest punt: CASTIGATS.

Digueu-me pessimista, però fa dies que jo no ho veig clar això i rondino (bé, tendeixo a rondinar sempre, sí). Ser de la Segarra ens atorga aquell to de “barrufet rondinaire” que sovint i per desgràcia fa que la clavis. Per tant, enlloc de calçar-me i descalçar-me els kets* de pàdel compulsivament per si obren les pistes o hi fan un jardí botànic, he decidit comprar un carregament de mascaretes de roba, moníssimes, a la @mireia.rius de Cervera, perquè això de la mascareta ha vingut per quedar-se, almenys a casa nostra. Per tant, com que fa dies que veig, noto i pateixo que les quirúrgiques piquen, he activat el pla B, tu! La meva pell, a la meva edat, (sí, poseu-hi to de lectura dramàtic, aquí) ja no està per picors i provocacions, per tant, tirarem de mascareta, mona, amb els seus filtres i la seva homologació i la robeta preciosa i amorosa i de proximitat i de quilòmetre zero i el que calgui. Punt.

Perquè el problema està en què no tenim mesura, no. Ens hem cregut això de la nova normalitat i... un be negre! No hi ha “nova normalitat”. Des del moment en què el concepte de “normalitat” el decideix un mamífer com nosaltres, ja som pell. Normalitat és allò que s’entén com a normal en cadascuna de les situacions possibles (això ja ho fa especialment complicat, eh). Normalitat no té perquè ser allò que nosaltres volem que ens vagi bé, quan necessitem que ens vagi bé. Crec que hem de començar a assumir que diem NOVA NORMALITAT a l’excusa que hem trobat per justificar que JA SOM igual de cafres que abans que ens donessin una de les lliçons de vida més bèsties que ens podien donar. Però la NOVA NORMALITAT seria com un carnet que indica: JO VAIG VIURE EL PRIMER coronavirus amb efectes mundials!!! He dit primer, sí, perquè en el meu pessimisme hi entra també l’opció que no serà pas el darrer.

Ens van dir passeu cap a casa i vam discutir fins a l’esgotament, però la gran majoria ho vam fer i ho vam fer bé; això s’ha de dir! Ens van dir sortiu amb mesura i van sortir com si fóssim pollastres sense cap, a lo loco! A saco! No fear! Recordo dies que sortíem a córrer i una servidora era la reina del “ritme tossinet”, érem molts!🐽🐽🐽🐽 Ara ja només tossinejo jo i alguna altra ànima de fe enmig dels què corren de debò, --quina ràbia fan amb aquelles camades llargues i aquells peus que els arriben al cul... maleït karma!

Ens van dir, podeu anar a les terrasses i les hem omplert, saturat i tot. Això m’agrada, també us ho diré, perquè estem donant vida a gent que fins ara han xapat portes, han estat resant i encara resen. Però aquesta vida terrasssssil que ens acabem d’inventar no és normal perquè a una rància de manual com jo, NO LI SEMBLA GOTA NORMAL estar en una terrassa amb no sé quantes desenes de persones cantant l’Astuuuuriaspatriaqueriiiiida al ritme d’un bon vermut (tothom compartint oxigen, epitelialesss* del Grissom de CSI, micropartícules i el que no sabem) i, en canvi, els pobres cambrers suant la gota i ells sí: AMB MASCARETA corrent amunt i avall amb el calamarcet i l’auliva* Alguna cosa no xuta, la veritat.

No és normal fer veure que tot això és normal, perquè no n’és. I no sé si compartirem  sentiment, però a mi m'han passat del tot les ganes de sortir  de casa. Sí, de cop no tinc ni ganes ni necessitat, francament, de sortir de casa i més quan vaig veient que la pretesa normalitat (nova, vella o rovellada) és cosa nostra, de la nostra conveniència, no pas cosa del senyor coronavirus que, com a tal, ha fet la seva feina i ha provocat allò de la cançó: "un passito p’alante Maria... un pasito p’atrás...”

Per tant, siguem pràctics, proveïm-nos de mascaretes que conjuntin amb tot tipus d’outfit i calmem-nos. Calma, molta calma, que si no fem bondat això acabarà com el rosari de l’aurora. I no serà que no hàgim estat severament avisats, eh!

Com més dies passen, més seriosament em pregunto si, com sembla, això que hem viscut NO haurà servit de res. Com més dies passen més m’adono que no tinc cap ganes de sortir, perquè no estic contenta, ni convençuda del què estem fent. Com més dies passen més m’adono que m’agradava molt la ciutat en silenci. Com més dies passa més m’adono que el que ens ha passat podia ser una oportunitat, però no. Com més dies passen més m’adono que poques persones hem fet l’exercici de pensar QUÈ VOL DIR REALMENT la quantitat de persones que han mort a conseqüència de la COVID19.

Guardeu-vos del COVID-19 i mantingueu-vos ben bonets i bonetes... La FASE 1 s’allarga i esperem que no s’acabi complicant, també. Si sou persones de fe, (poseu to de tragèdia grega, ara) reseu, sisplau, reseu per la colla de descreguts que som tots plegats! Ai!

AMMS