NO!

SOS! Se m'han acabat
les espelmetes!!!

Dia 57  de confinament – 07 de maig

Fa molts dies que NO apareixia per aquí, ho sé. NO ho he fet perquè hagi estat malament de salut, ni res, afortunadament. NO ho he fet, perquè NO en tenia ganes. Zero ganes i aquí sumeu-hi la sensació de NO saber què dir o fins i tot de NO voler dir.

Tampoc NO es tracta de semblar ni alienada, ni depre*, ni res (encara no ha nascut qui pugui amb el meu optimisme vital!😎 O sí...😭). Però NO. Hi ha un moment en què reflexiones i t’adones que prou, que NO. De fet, sempre he pensat i he repetit que l’autèntica llibertat s’assoleix quan som capaços de poder dir NO. El ‘sí’, sovint, és no entrar en conflicte.

Per tant, NO, no em sembla normal ni vull actuar com si el que ha provocat la COVID-19, el confinament i tot el nou món que s'ha dibuixat fos normal. NO, no i no. Ho he fet com la majoria, durant 40 dies, però ja NO.

NO, no tinc ganes de fer brometes fàcils. Tampoc no estic de mal humor, però, no estic d’hòsties, ni de lliçons, ni d’exemples de bavosa supèrbia universal. Em ve de gust la mesura i la modèstia. L’agraeixo i la necessito.

NO, tampoc! Em sap greu deixar per escrit el que us diré ara, però, la veritat és que estic en un moment en què NO tinc ni ganes de sortir a les 8 a aplaudir. No pas perquè no s’ho mereixin ni la gent essencial, ni la situació, sinó perquè sento i crec que es nota un cansament general que cal analitzar i sobretot admetre. Admiro el meu veïnat preciós 😍😍😍 que cada dia, sí ENCARA, CADA DIA, surt, aplaudeix, posa unes cançons que hem ballat i cantat i ballem i cantem. No ha estat un rotllo kumba, no, ha estat mirar-nos, somriu-re, saber que existíem, establir una complicitat que no existia. Ha estat molt bonic, però crec que ens passa factura, ara, a tots: estem en el NO, no puc.

NO, no vull fer més trobades virtuals com si fossin normals amb gent propera, perquè NO SÓN normals. Ni els sopars “en família” amb aquells amics incrustats al televisor, perquè sabeu? Quan estic davant d’una pantalla amb dos, tres o sis caps, m’adono de la salvatjada del moment en què vivim i no tinc ni forces per dir res. De fet, no voldria haver de dir res.

NO, s’ha acabat. S’han acabat els pans casolans, els estofats recuperats del receptari de la padrina, el concurs de pastissos i brioixos. Prou. M’asseuria al balcó i m’ofegaria a lacasitos i “marranades” artificials i modernes. Per cert, he dit “M’ASSEURIA AL BALCÓ” i aquí hi va un SÍ. Us he de dir que el balcó, ha vingut per quedar-se. Sortir al balcó a badar serà un nou hàbit fruit d’aquesta situació.

NO, tampoc no faré més reptes ni pollades d’aquestes que ens han tingut entretinguts tot el confinament i acaben als programes de televisió com si fos la gimcana més gran del món. El repte serà agafar un full en blanc i apuntar ¿QUÉ HEMOS APRENDIDO, HOY, AMIGUITOS? Perquè el coronavirus ens ha fet molt mal, però també ens està posant davant del mirall. Si el que veiem no ens agrada, doncs, ànims i a canviar que, com dic sovint: canviar no fa polls.

NO faré més esport televisiu. Ara que puc, sortiré a caminar, esgotaré totes les hores de pati que se’m concedeixin i ho descobreixo com un altre hàbit fantàstic que ha vingut per quedar-se: sortir a caminar. ¿O no trobeu boniquet que coincidim, cada dia, tantíssimes persones caminant, corrent, amb patins, amb bicicleta, fent esport? A mi em sembla preciós i NO entenc per què no ho fèiem fins ara. Mira que en som de carallotets.

NO, no superaré mai el que he sentit i he llegit a les xarxes socials tot aquest temps. NO té sentit la quantitat d’animalades que hem dit. NO té sentit que no hàgim vist que al final hem caigut a la trampa d’aquells que volien que la COVID-10 no fos “només” una malaltia letal i un enemic a combatre en comú. Perquè al final, llestos i espaviladets que som, hem caigut a la trampa dels que han convertit el CORONAVIRUS en una guerra i han situat la mort, sí, LA MORT, com a principal arma. I això, animetes confinades, és menyspreable, però forma part d’haver après a viure en un estat continu de negativitat (potser ens calia, sovint ho penso). NO a tot, per sistema i, després, si de cas, ja en parlarem. Aquest és un hàbit que, espero, no hagi vingut per quedar-se i que, algun dia, passi factura a més d’una ment prodigiosament manipuladora.

NO, no m’agrada la manera com hem afrontat això del teletreball, però també admeto que NO tinc cap il·lusió per tornar a la feina diària presencial, bàsicament, perquè he descobert que no caldria. És més, si ordenem totes aquestes eines que ara ens han entrat desgavellades i en mode sobredosi, obrirem un nou model laboral/vital, per molta gent, que ens farà millors com a societat. Ens endreçarà. I això, NO és dolent, crec.

Per això, NO volia escriure, perquè l’error, segurament, ha estat el nivell d’hiperventilació que vam assolir tots, al principi. Una hiperventilació que no es pot aguantar tants dies. Perquè, en el fons, no som gent de cau. Som gent de rialla, de cervesa, de terrassa, de renegar, de sortir a airejar-nos. NO som gent de gàbia. Ni tan sols les persones ràncies com una servidora es poden permetre el luxe de florir-se en un món artificial. I dic artificial, perquè hem volgut fer veure que teníem la situació sota control i que totes aquestes coses eren part de la normalitat, fins i tot ja li diem "NOVA NORMALITAT". I NO. Un cop més: NO. 

I en tot plegat, un drama!!! M’he quedat sense espelmetes petites, “espelmes de te”, en diuen. Rodonetes, aromàtiques!!! Aquelles petitones de colorets, sí! Drama! Desastre! ¡Rayos, truenos y sssentellas! També és un nou hàbit positiu del confinament i he esgotat les existències, redeu! Ja no hi ha nits de sofà i DESIGNATED SURVIVOR sense les espelmetes!!! El meu drama, sí. No em digueu que NO és transcendental...😏😋😉

Guardeu-vos del COVID-19 i mantingueu-vos ben bonets i ben bonetes... I no patiu pels meus NO. Ja tornen a ser un AI, NO HO SÉ, TU!

AMMS