De sortir al carrer 27 dies després

DIA 27 DE CONFINAMENT - 09 D'ABRIL

Bon dia, animetes confinades. Avui ho he fet. Sí. Després de 26 dies de confinament, he sortit al carrer, perquè no m’ha quedat més nassos. Reconec que la meva visió de tot plegat des del balcó de casa era francament esbiaixada de la realitat que es viu arran de terra. 

Què vull dir?

Primer, que encara no havia tingut la necessitat de posar-me ni la mascareta ni els guants i la sensació (a banda de l’entelament absolut de les ulleres: o respires👃 o hi veus👀. S’ha de triar!), la sensació, deia, és de total empresonament personal, d’ofec, de no ser tu i d’estar representant un paper que no saps entomar. Segon, que NO m’ha agradat, gota!  No he pogut evitar pensar en tota la gent que porta setmanes “condemnada” a patir aquesta pressió dels EPIS. Que ningú no m’entengui malament, eh!: sort n’hi ha i n’hi ha hagut dels EPIS, de fet, la manca d’aquests equips ha estat una errada imperdonable (per no usar paraules lletges i renecs). El que jo vull dir és que a la sensació d’empresonament que jo he sentit des del meu minúscul moment d'enfrontar-me al carrer, ells i elles, ESSENCIALS, hi han d’afegir l'esgotament, la impotència, però també la por terrible i inevitable contrapesant el sentit de responsabilitat i professionalitat que els caracteritza.

Tot plegat m’ha semblat d’una càrrega impressionant que, fins avui, jo no havia valorat, no.

He sortit a fer un parell de coses. Havia d’anar al banc i allà he “viscut”, per primer cop, el món des de la distància de dos metres: et venen a buscar a la porta i et fan passar “segui allà” lluny de tothom. He tingut la sensació que el problema ERA JO, us ho juro. La sensació encara no la sé verbalitzar. M’he vist a mi mateixa aïllada, amb els guants i la mascareta, les ulleres entelades, ni tocar-les, NO TOQUIS RES! esperant que marxi algú que, com tu, ha estat vigilat i custodiat, pas a pas, metre a metre, perquè no fes, ni toqués, ni respirés més enllà del seu micromón susceptible de contagi. Cues de persones tapades (protegides) al banc, a la farmàcia... Cues de persones que inevitablement ens mirem les unes a les altres amb aquella desconfiança de pensar “i si per culpa de venir aquí, em contagio?”, però també intentant entendre per què hi ha tanta gent gran al carrer?! Sí, si avui he topat amb 30 persones, 25 passaven dels 70 anys.

Tot el meu món de prudència i prevenció estava controlat fins que, ah, recollona!😱 he hagut de tirar de mòbil i, ah, recollona! amb els guants allò no xufla😭😭 de cap manera i, ah, recollona! m’he hagut de fer un foradet al dit índex👆 per desencallar el tema!!! No he pogut evitar somriure en veure que tota la meva maniobra de poruga pubilla de la Segarra podria quedar en no res per culpa d’un índex desprotegit 😓i he dit en veu alta allò que repeteixo taaaantes vegades: ARA M’HE FET GRÀCIA, TU!😂😂😂 La noia de la farmàcia m’ha mirat i m’ha somrigut amb cara de “ai, filla si jo t’expliqués”. I també se m’ha guanyat el cor, per sempre.💗

Insisteixo: ¿com ho ha de viure això, per molt professional que sigui, una metgessa, un infermer, el pagès que porta la col a domicili, un venedor del súper, una treballadora de serveis socials, els policies que han de baixar del cotxe perquè algun capsigrany no entén que no s’ha de voltar pel carrer i encara els xuleja? ¿Com ha de gestionar la por (i la ràbia!) aquell mosso que ja s’ha contagiat i que recorda que la darrera vegada que va exercir com a tal era explicant-li a una família d’imbècils que pujar a la Cerdanya era una temeritat? 

No m’ha agradat tampoc veure que els carrers ja no estan buits. És ben cert que acabo d’escoltar que a partir de dimarts, vida normal, desconfinats i al lio... Doncs esperem que, com canta Llach, tinguem sort i això no acabi com el rosari de l’aurora. Tot i que, si bé és cert que tornarem a crucificar els governants (de colors diversos), també hem de fer acte de contricció (molt setmanasantil, per cert), perquè des de fa uns dies, en la mateixa mesura que anàvem escoltant pels mitjans de comunicació que hi havia menys contagis, més altes, menys morts... la gent, perquè som així, van (dic VAN, perquè no m’hi incloc) anar abaixant la guàrdia i el carrer ja no era silenci i les persones que anaven amunt i avall ja no eren només quatre gats. Som així i quan la cosa es complica, la culpa és negra i ningú no la vol. I la cosa es complicarà.

Sortir avui, després de 26 dies confinada m’ha fet pensar en la meva amiga contagiada que encara espera que li facin un test per saber QUE ÉS COVID-19 lo seu. La meva amiga no forma part de les estadístiques, com tants. En el meu amic que s’ha quedat sense pare, sense saber massa bé com, quan i de quina manera ha anat tot aixi, tan estrany, tan ràpid, tan llunyà. De la meva col·lega que ha estat a les tres pedretes, ella i el seu home, i ara es recupera en una habitació de casa, sola, aïllada i jurant odi etern als que encara pensen que tenen dret a marxar de cap de setmana. I la meva dolça amiga que, malgrat tot, continua amb el tractament de químio, aterrida, perquè si el món abaixa la guàrdia ella, malgrat la seva joventut, té molt clar quina és la pitjor conseqüència de ser POBLACIÓ DE RISC. I també he pensat en la mare, sola, a 50 quilòmetres, en un poble de 4 gats comptats. I he pensat que si dilluns ens obren les “comportes de la normalitat”, nosaltres mateixos acabarem provocant que el descontrol se’ns endugui per davant.

Torno a casa, al confinament, a esperar indicacions sobre la setmana vinent. Guardeu-vos de la COVID-19 i mantingueu-vos ben bonets i ben bonetes... 

AMMS