De re-aprendre i de coses que JA no passaran

Foto de @VeneziaPulita

De re-aprendre i de coses que JA no passaran

Dia 12 de confinament – 25 de març

Hola animetes del món! Suposo que ja heu convertit el punt de trobada de les 8 del vespre en un esdeveniment social, oi? I si no ho heu fet encara, MUY MALAMENTE, TRÁ, TRÁ. 

Nosaltres hem col·locat al balcó les llumetes de Nadal, els veïns de davant posen música, la resta aplaudim; primer, en reconeixement a TOTA LA GENT QUE CONTINUA PARTINT-SE LA CARA PER NOSALTRES, TOTA de TOTS ELS SECTORS possibles, i acabem aplaudint al compàs de la cançoneta coaching del dia... 

La iniciativa de tancar el carrer “quan tot això acabi” i fer un sopar va agafant cos. La gent que som de poble, ja ho hem viscut això, els sopars de barri o de carrer. En un moment de la història, tenien molt sentit perquè ens cohesionaven i ens feien sentir part d’alguna cosa que valia la pena. Amb el temps, les modernitats i l’arribada d’un classisme cada cop més fastigós, aquestes “ruqueries” es van anar deixant morir, fins que el sopar del carrer o del barri era cosa de “quatre frikis”. Que rucs que hem estat! Quin nivell de fatxenderia, la nostra!

Els sopars de carrer tornaran (i a veure quant duren, abans d'arrancar-nos els cabells els uns als altres 😂); serà una de les coses que, estic segura, re-aprendrem a fer de bell nou i, la veritat, espero que aquest confinament ens ensenyi que hi ha moltes coses que hem de recuperar, com la solidaritat que estem rearmant a nivells verídics i tangibles. NO CAL INVENTAR HISTÒRIES! Només recuperar coses bones que ja teníem, maneres de ser bones que ja coneixíem... i tornar-les a posar en solfa. No és involucionar, és tornar moltes coses al seu lloc.

Però, i les coses que no passaran? Penseu-hi, ajudeu-me a fer la llista de coses que JA NO PASSARAN perquè el temps s’ha aturat per a moltes situacions, moltes oportunitats, moltes...

Una de les coses que ja no passaran és que en els nostres entorns, ja difícilment tornaran a ser com eren, no serà fàcil que ens enganyin, a no ser que vulguem ser enganyats!, perquè una situació com la que vivim treu el millor, però també el pitjor, de nosaltres mateixos i de totes les persones que ens envolten, en tots els nivells, personal, familiar, també professional. És a dir, la nostra llista d’amics, coneguts i saludats, canviarà considerablement i hi haurà persones que, definitivament, llençarem al pou de la indiferència, perquè no mereixen res més, però altres s’elevaran a la categoria d’indispensables, essencials i curatives, perquè hem descobert que el seu contacte ens falta i que quan el tenim, ens curen.

I tantes altres coses, em recordava la meva amiga de l’ànima (que és la que pensa bé i bonic💕). Persones que s’havien de trobar i ja no es trobaran i això, inevitablement, modificarà els seu futur. Amors que podien néixer fortuïtament a la parada d’un bus, un dilluns normal, anant cap a la feina. Separacions que es gestaven i que ara estan ofegades pel confinament i la pressió del silenci i la contenció. Encàrrecs urgents que calia fer i que, de cop, ja no eren urgents, ni tan sols importants (aquí també n’hem d’aprendre un tou!). Abraçades que no arribaran, almenys amb aquella intensitat estèril i sobreactuada dels excessos; estic convençuda que, en endavant, abraçarem diferent. Famílies que han burlat la fatalitat d’un accident, per exemple, perquè aquell desplaçament ja no s’ha fet... Curiosament, uns entomaran la mort imprevista, mentre altres hauran burlat la mort o el patiment i mai no sabran, ni podran agrair, la sort no prevista. Criatures (n’estic convençuda!) que naixeran a final d'any, fora de tota previsió i de tot càlcul, ens hi juguem un pèsol? 

Anells de prometatge que s’han guardat al calaix, “perquè ja vindran millors moments”. Fills i filles que volien volar lluny i que són a casa engabiats. O altres que ja havien marxat a l’estranger a estudiar, a buscar-se a ells mateixos, a treballar, a imaginar un futur diferent i que o ja han tornat, o donen voltes pels aeroports del món intentant arribar. Sopars que havíem de fer per compartir coses boniques. Persones que hem pogut conèixer més i millor en aquests temps de desgavell i que ja sabem que volem ben lluny o altres persones que ens han ajudat, sense demanar res a canvi. Cursos, reptes i llistes de desitjos que s’havien de començar i que queden ajornats fins a nova ordre, a mans de nous terminis i a mercè de les ganes que potser ja no tindrem de fer-los. Decisions importantíssimes que calia prendre o que ja havíem pres en temes que semblaven de vital importància i que han quedat ajornades, fins i tot, potser, oblidades.

En definitiva, que tot és relatiu potser seria la primera lliçó apresa. I, com a segon ensenyament, hi situo que HEM ATURAT EL MÓN TAL COM EL CONEIXÍEM i això ha provocat coses impensables, allò del “que això no ho veuràs tu en vida”. Com que el núvol de contaminació marxi de les grans ciutats (tot i que les vaques es peten, com sempre, OMG!💓🐄) i que els nivells de partícules nocives a l’aire estiguin en retrocés o que l’aigua de Venècia, ara en calma, per la manca de trànsit, demostri que pot ser transparent! Hem aturat el món, perquè no hem tingut altra opció, és cert, però no deixa de ser una cura d’humilitat a la nostra pròpia fatxenderia que ens feia pensar que havíem vingut aquí per salvar-ho tot. 

Preparem-nos pel repte: RE-APRENDRE! Perquè voldria pensar que això que ens està passant (algun dia valorarem si ens ho mereixíem) ha servit per alguna cosa més enllà de re-aprendre a rentar-nos BÉ les mans. Sí, no vam escoltar prou quan la primera que ens ho va ensenyar era la mare, ni tampoc quan ho va intentar la senyoreta de pàrvuls... ¡y así nos luce el pelo!

Guardeu-vos de la COVID-19 i mantingueu-vos ben bonets i bonetes... i el gos també!

AMMS